A en Josep Rigol i Fornaguera
Ja fa molts anys vaig conèixer la figura d’en Josep Rigol i Fornaguera: l’home, l’artista i el mestre egarenc (per conèixer més sobre aquest il•lustre egarenc consulteu l’últim dels interessantíssims Quaderns del Museu de Terrassa, que m’ha servit com a base per aquest escrit). Per atzars laborals, durant un cert temps, cada dia tenia a les meves mans part de l’obra d’aquest artista.
A mesura que anaves mirant la seva obra comprenies que allò que inventariàvem tenia un valor artístic indubtable, destacant-ne els cartells, els dibuixos a carbó i els aiguaforts.
A part dels seus mèrits artístics cal esmentar les seves relacions amb personatges de la talla de Dalí, Federico Garcia Lorca i un llarg etcètera, que posa de rellevància no només a l’artista sinó a la persona.
Però si per algun episodi de la seva vida crec que hauria de ser recordat per tothom és la ja coneguda defensa del patrimoni local (sinó català i en certa mesura mundial). El 21 de juliol de 1936, avui fa 75 anys, un jove Josep Rigol i Fornaguera es pal plantà davant de les esglésies de Sant Pere de Terrassa per impedir que una gentada entrés als temples (juntament amb el veïnat), a més de facilitar la sortida d’en Mossèn Homs i del vicari.
Va convèncer a un grup de milicians de conservar les esglésies i així es va convertir en el responsable del seu contingut. Poc després, un grup d’exaltats va entrar a l’església de Sant Pere i cremà l’orgue i altres bens mobles. En Josep Rigol va anar a cercar els milicians i els retornà a les esglésies deturant, amb la seva intervenció i determinació, les possibles destroces sobre el patrimoni de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria.
Encanonat per alguns revoltats digué: “ Les revolucions es fan per anar endavant i no pas per destruir. Ni una imatge ni una figura tenen el poder per a canviar les coses. A Rússia això ho respecten. Tenen una religió diferent a la catòlica però respecten les esglésies i aquestes són una joia volguda en tot el món.”
Com a conseqüència de la seva acció la CNT nomenà tres homes per protegir les esglésies: Constantí Ferrar, Enric Catalan i Emili Espada, a més del mateix Josep Rigol i Fornaguera. Durant les primeres revoltes tots ells, pràcticament, es quedaren a viure a les esglésies.
Aquestes són les persones que respecto i a les que s’hauria de fer més d’un homenatge o un reconeixement periòdic. Aquest tipus d’accions et fan reconciliar amb el gènere humà.
titelles
Avui he vist un gat,
no tenia cap i anava xollat.
El seu nyeu-nyeu era perlat:
rateta, rateta, deia cofat.
Ella que s’acosta i el cap li ha esberlat.
no tenia cap i anava xollat.
El seu nyeu-nyeu era perlat:
rateta, rateta, deia cofat.
Ella que s’acosta i el cap li ha esberlat.
jueves, 16 de junio de 2011
donant de menjar als coloms
Comentaris sobre l'article d'opinió de la senyora Pilar Rahola, titulat "Incomodas reflexiones" publicat per La Vanguardia del dia 31-05-2011
«No espero que este artículo se someta al debate dialéctico, sino que más bien sea un grato alimento para los profesionales del insulto, esos que, bajo el pasamontañas del anonimato, han convertido el lenguaje de las redes sociales en un homenaje al despropósito. Pero como el artículo no está pensado para los bocasucia, sino para la gente que tiene interés en reflexionar –y que es la inmensa mayoría, aunque no hagan tanto ruido–, vale la pena escribirlo. ¿O resulta que gritar en la plaza implica tener más razón?». Però no havíem quedat que eren ells els que insultaven. La veritat, no he entès mai com des de l’insult és vol iniciar un diàleg. Ser despectiva i ofensiva no és una bona manera d’iniciar un debat. O potser és que ven més escriure “bocasucia”. Està tan acostumada als programes on l’insult és forma de vida que no reconeix ni el diàleg, ni el debat.
«Veamos, pues, las ideas que querría expresar sobre las acampadas. Primero, hay motivos para estar indignado en un país con cinco millones de parados y enormes dificultades sociales»(d’acord). «Segundo, me parece bueno que esta indignación salga a la calle»(d’acord). «Tercero, eso no significa ni que todos los acampados digan cosas razonables, ni que todas las propuestas sean digeribles. Algunas nos llevarían directamente a la jungla». Generalment, expressar una idea és quelcom genuí, expressar una opinió és una cosa diferent. D’altra banda, en el punt tercer no entenc què té a veure la digestió amb el diàleg i la formulació de propostes. Si això pretén ser una metàfora, no voldria equivocar-me, entenc que tant les propostes com la digestió comencen per el moviment de la boca, tant a l’hora de parlar com a l’hora de menjar, però la primera té a veure amb l’intel•lecte i l’altre amb les vísceres, entén la metàfora?
«Cuarto, ni todos los indignados son espontáneos ni todos respetan la indignación de la gente. Quinto, el intento de apropiación de algunos partidos llega al surrealismo de las declaraciones de Joan Herrera a Josep Cuní, asegurando que la verdadera democracia está en la Plaza Catalunya. ¡Magnífico! ¿Y qué hace este hombre con un carnet de diputado? Que lo devuelva y se vaya corriendo allí donde está la democracia» (no puc estar més d’acord),«y no en los parlamentos legítimamente constituidos».
No es tracta de representar la indignació de ningú, es tracta de parlar i dialogar sobre els problemes que tenen part dels ciutadans, per comprendre pel que estem passant i potser trobar alguna solució. Repeteixo, des del respecte i el diàleg, no des de les idees preconcebudes. Sobre els parlaments legalment, la legitimitat és una altra cosa, constituïts hi hauria molt que parlar, o he d’esplaiar-me amb el sistema d’eleccions i recompte de vots?
«Sexto, el servilismo de nuestros medios de comunicación es tan desmesurado que algunos parecen los convocantes de la acampada».
És una opinió, però em val, atès que vostè també serveix a un diari i a un ideari, és curiosa la similitud d’ambdues paraules, fa pensar, oi?
«Séptimo, se ha instaurado una especie de dictadura del pensamiento único que envía a los infiernos de la maldad reaccionaria cualquier disidencia con el movimiento» (opinió amb la que en part es pot estar d’acord). «Octavo, algunos nostálgicos del “contra Franco y contra los grises” han revivido su adolescencia mal digerida».Crec que no ha anat a gaires acampades, potser a les dels nens escoltes. Quan s’és periodista cal contrastar els fets i les opinions i ser el màxim d’objectiu. Ja sabem que aquest és un article d’opinió, em sembla molt bé, però cal sortir al carrer i escoltar, diferenciar el gra de la palla.
«Noveno, la ocupación del espacio público no puede durar eternamente, porque aprender que la calle es de todos nos ha costado siglos de civilización».
Oh!!, quina gran el•lipsi sobre la frase del senyor Fraga Iribarne, com identificant l’actual ocupació de les places públiques amb allò retrograda i feixista. El problema és que el carrer, mai ha estat de tots, sempre ha estat en mans d’uns pocs i cal, de tant en quant, recordar a tothom que el carrer és viu.
«Décimo, si aceptamos que se pueden convertir las plazas públicas en acampadas permanentes, tendremos que permitirlo siempre, tanto si lo piden para reflexionar sobre la cienciología como si quiere ocupar la calle la extrema derecha para explicar la maldad de la democracia actual, versión el lado oscuro».
Primer, potser hauríem de fer com alguns països més civilitzats on han prohibit l’església de la cienciologia. Segon, fins on jo sé les manifestacions de l’ultra dreta estan sota sospita a partir del moment en que mostren els seus símbols pre-constitucionals i els seus discursos antidemocràtics. En cap assemblea he sentit a ningú donar suport a solucions no-democràtiques, no li sembla a vostè que construeix un discurs sobre la por a allò diferent, proper a un ideari xenòfob.
«Undécimo, si la policía pide entrar en una plaza para sacar objetos de riesgo, a las puertas de una celebración multitudinaria, los ocupantes lo deben permitir».La policia en aquests casos no demana entrar, exigeix per llei entrar, recordi que estem en un espai públic. La qüestió és com i a qui li va “demanar”, a més, no es tractava de netejar allò que havien embrutat els ocupants de la plaça? El dilluns la policia impedia el rescat dels ordinadors requisats, objectes d’alt risc, adduint que havien de presentar les factures de compra de les màquines.
«Duodécimo, si no lo permiten, la policía los tiene que sacar a la fuerza. Decimotercero, la criminalización de la policía democrática sólo lleva al caos». Entrar a la força potser sí, a cops de bastó no. Jo pensava que les mesures de força havien de ser proporcionades. D’altra banda, perdoni, la falta de control sobre alguns policies és el que porta al caos. El problema real és que el seu màxim cap hauria de pensar abans d’actuar de la manera en que ho va fer. És allò d’emprar l’intel•lecte i no les visceres.
«Decimocuarto, si algunos de los que defienden la protesta son los que tienen que mejorar de la democracia, ¡pobre democracia! Y, finalmente, que alguien alce la voz por los comerciantes y vecinos afectados por las protestas. ¿O es que resulta que los daños colaterales no importan?».
Jo creia que la democràcia la defensàvem tots, inclús vostè, o és que només tenen dret a millorar la democràcia els que són de la nostra corda, com els polítics en general. Tanmateix, vostè s’alça com a defensora dels veïns i comerciants? Ells, com vostè, tenen mecanismes per defendre’s. Cada dia, com a mínim a Terrassa es parla amb els comerciants i es tenen en compte les seves opinions i les seves necessitats.
Epíleg
Senyora Pilar Rahola,
Emprar un llenguatge per descriure unes accions, que segons la seva opinió, són dels “bocasucia”, i un altre llenguatge per justificar altres accions “la policia va demanar”, diu molt poc sobre la seva pretesa imparcialitat i sobretot sobre les seves opinions.
El diàleg és a la plaça, on cadascú diu la seva. I sinó, malament.
L’altaveu que vostè té és molt poderós. No estem parlant de qualsevol diari, per això, a l’hora d’escriure una opinió, pretesament ponderada, no hauria de fer trampes al solitari. Ja sabem qui la paga i que la polèmica fa vendre diaris. Els temps són durs, oi, i escasseja la feina. Per tant, adopta una posició cínica. La polèmica d’avui és el benefici de demà.
Construir és molt més difícil que destruir, com molt bé hauria de saber.
«Incómodas reflexiones»
Comencem pel títol. Quan un autor parla o descriu el seu treball o article, en aquest cas, acostuma a ser poc encertat, arrogant i a voltes ridícul. Ara bé, si pretenia vendre millor el seu article podria haver titulat: “Bruts, peluts i incòmodes”. Tanmateix, caldria saber que les reflexions, quan ho són, mai són incòmodes«No espero que este artículo se someta al debate dialéctico, sino que más bien sea un grato alimento para los profesionales del insulto, esos que, bajo el pasamontañas del anonimato, han convertido el lenguaje de las redes sociales en un homenaje al despropósito. Pero como el artículo no está pensado para los bocasucia, sino para la gente que tiene interés en reflexionar –y que es la inmensa mayoría, aunque no hagan tanto ruido–, vale la pena escribirlo. ¿O resulta que gritar en la plaza implica tener más razón?». Però no havíem quedat que eren ells els que insultaven. La veritat, no he entès mai com des de l’insult és vol iniciar un diàleg. Ser despectiva i ofensiva no és una bona manera d’iniciar un debat. O potser és que ven més escriure “bocasucia”. Està tan acostumada als programes on l’insult és forma de vida que no reconeix ni el diàleg, ni el debat.
«Veamos, pues, las ideas que querría expresar sobre las acampadas. Primero, hay motivos para estar indignado en un país con cinco millones de parados y enormes dificultades sociales»(d’acord). «Segundo, me parece bueno que esta indignación salga a la calle»(d’acord). «Tercero, eso no significa ni que todos los acampados digan cosas razonables, ni que todas las propuestas sean digeribles. Algunas nos llevarían directamente a la jungla». Generalment, expressar una idea és quelcom genuí, expressar una opinió és una cosa diferent. D’altra banda, en el punt tercer no entenc què té a veure la digestió amb el diàleg i la formulació de propostes. Si això pretén ser una metàfora, no voldria equivocar-me, entenc que tant les propostes com la digestió comencen per el moviment de la boca, tant a l’hora de parlar com a l’hora de menjar, però la primera té a veure amb l’intel•lecte i l’altre amb les vísceres, entén la metàfora?
«Cuarto, ni todos los indignados son espontáneos ni todos respetan la indignación de la gente. Quinto, el intento de apropiación de algunos partidos llega al surrealismo de las declaraciones de Joan Herrera a Josep Cuní, asegurando que la verdadera democracia está en la Plaza Catalunya. ¡Magnífico! ¿Y qué hace este hombre con un carnet de diputado? Que lo devuelva y se vaya corriendo allí donde está la democracia» (no puc estar més d’acord),«y no en los parlamentos legítimamente constituidos».
No es tracta de representar la indignació de ningú, es tracta de parlar i dialogar sobre els problemes que tenen part dels ciutadans, per comprendre pel que estem passant i potser trobar alguna solució. Repeteixo, des del respecte i el diàleg, no des de les idees preconcebudes. Sobre els parlaments legalment, la legitimitat és una altra cosa, constituïts hi hauria molt que parlar, o he d’esplaiar-me amb el sistema d’eleccions i recompte de vots?
«Sexto, el servilismo de nuestros medios de comunicación es tan desmesurado que algunos parecen los convocantes de la acampada».
És una opinió, però em val, atès que vostè també serveix a un diari i a un ideari, és curiosa la similitud d’ambdues paraules, fa pensar, oi?
«Séptimo, se ha instaurado una especie de dictadura del pensamiento único que envía a los infiernos de la maldad reaccionaria cualquier disidencia con el movimiento» (opinió amb la que en part es pot estar d’acord). «Octavo, algunos nostálgicos del “contra Franco y contra los grises” han revivido su adolescencia mal digerida».Crec que no ha anat a gaires acampades, potser a les dels nens escoltes. Quan s’és periodista cal contrastar els fets i les opinions i ser el màxim d’objectiu. Ja sabem que aquest és un article d’opinió, em sembla molt bé, però cal sortir al carrer i escoltar, diferenciar el gra de la palla.
«Noveno, la ocupación del espacio público no puede durar eternamente, porque aprender que la calle es de todos nos ha costado siglos de civilización».
Oh!!, quina gran el•lipsi sobre la frase del senyor Fraga Iribarne, com identificant l’actual ocupació de les places públiques amb allò retrograda i feixista. El problema és que el carrer, mai ha estat de tots, sempre ha estat en mans d’uns pocs i cal, de tant en quant, recordar a tothom que el carrer és viu.
«Décimo, si aceptamos que se pueden convertir las plazas públicas en acampadas permanentes, tendremos que permitirlo siempre, tanto si lo piden para reflexionar sobre la cienciología como si quiere ocupar la calle la extrema derecha para explicar la maldad de la democracia actual, versión el lado oscuro».
Primer, potser hauríem de fer com alguns països més civilitzats on han prohibit l’església de la cienciologia. Segon, fins on jo sé les manifestacions de l’ultra dreta estan sota sospita a partir del moment en que mostren els seus símbols pre-constitucionals i els seus discursos antidemocràtics. En cap assemblea he sentit a ningú donar suport a solucions no-democràtiques, no li sembla a vostè que construeix un discurs sobre la por a allò diferent, proper a un ideari xenòfob.
«Undécimo, si la policía pide entrar en una plaza para sacar objetos de riesgo, a las puertas de una celebración multitudinaria, los ocupantes lo deben permitir».La policia en aquests casos no demana entrar, exigeix per llei entrar, recordi que estem en un espai públic. La qüestió és com i a qui li va “demanar”, a més, no es tractava de netejar allò que havien embrutat els ocupants de la plaça? El dilluns la policia impedia el rescat dels ordinadors requisats, objectes d’alt risc, adduint que havien de presentar les factures de compra de les màquines.
«Duodécimo, si no lo permiten, la policía los tiene que sacar a la fuerza. Decimotercero, la criminalización de la policía democrática sólo lleva al caos». Entrar a la força potser sí, a cops de bastó no. Jo pensava que les mesures de força havien de ser proporcionades. D’altra banda, perdoni, la falta de control sobre alguns policies és el que porta al caos. El problema real és que el seu màxim cap hauria de pensar abans d’actuar de la manera en que ho va fer. És allò d’emprar l’intel•lecte i no les visceres.
«Decimocuarto, si algunos de los que defienden la protesta son los que tienen que mejorar de la democracia, ¡pobre democracia! Y, finalmente, que alguien alce la voz por los comerciantes y vecinos afectados por las protestas. ¿O es que resulta que los daños colaterales no importan?».
Jo creia que la democràcia la defensàvem tots, inclús vostè, o és que només tenen dret a millorar la democràcia els que són de la nostra corda, com els polítics en general. Tanmateix, vostè s’alça com a defensora dels veïns i comerciants? Ells, com vostè, tenen mecanismes per defendre’s. Cada dia, com a mínim a Terrassa es parla amb els comerciants i es tenen en compte les seves opinions i les seves necessitats.
Epíleg
Senyora Pilar Rahola,
Emprar un llenguatge per descriure unes accions, que segons la seva opinió, són dels “bocasucia”, i un altre llenguatge per justificar altres accions “la policia va demanar”, diu molt poc sobre la seva pretesa imparcialitat i sobretot sobre les seves opinions.
El diàleg és a la plaça, on cadascú diu la seva. I sinó, malament.
L’altaveu que vostè té és molt poderós. No estem parlant de qualsevol diari, per això, a l’hora d’escriure una opinió, pretesament ponderada, no hauria de fer trampes al solitari. Ja sabem qui la paga i que la polèmica fa vendre diaris. Els temps són durs, oi, i escasseja la feina. Per tant, adopta una posició cínica. La polèmica d’avui és el benefici de demà.
Construir és molt més difícil que destruir, com molt bé hauria de saber.
lunes, 6 de junio de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)